Va de menjar!

A les persones no ens agrada veure com mengen els altres. Així com tampoc ser observats mentre peguem mossos salvatges a un entrepà quan esmortzem.  I aquest acte de menjar no deixa de ser un acte animal, "engullir" i mastegar es la forma més primitiva possible per tal de satisfer la nostra gana. 

Hi ha dues maneres de menjar: la primera, quan realment es té gana, i la segon quan menjar es converteix en afició o costum.  

Tradicionalment "menjar" és un acte social i de conversació. Hi ha dues maneres de parlar mentre es menja: la primera, quan ja t'has tragat per complet el que estaves mastegant, o el segon, fer-ho a l'instant d'haver-te possat el mos a la boca. Encara que en les families més selectes, menjar és una espècie de ritual funerari, on l'unic soroll que s'escolta vindria a ser una "conversació de tenedors". Tanmateix, hi ha vegades que simplement obrir la boca i introduïr un petit canapé es converteix en una cosa tan exquisita que fa angunia només de pensar-ho.

Però el que més angunia dóna amb diferència, és veure la gent als llocs de fast-food. Aquelles hamburguesses greixoses, amb creïlles refregides i litre i mig de coca-cola...Aquelles amanides seques de fa 4 dies, aquelles pizzes amb la massa de 6 cm, o "croquetas de pollo" (con 2% de pollo)... Però per la cara de la gent, sembla el millor que han provat mai.

Per últim, si parlem del menjar com una mena d'espectacle gratuït, només cal veure algú menjant espaguettis amb salsa bolonyesa o una xica menjant-se un plàtan pel mig del carrer. Encara que si hi ha algo científicament impossible, és menjar-se un dürum sense acabar pringat fins al cap.

En resum, hi ha instints animals que no podem amagar, per això intentem camuflar-los de la millor manera possible. Malgrat això, no deixaràn de ser-ho. 

Petits detalls sense importància

Observar és veure i no mirar. M'encanta aturar-me una estona per veure les façanes dels pisos del carrer per on vaig, ja que és una cosa que ningú s'atura per fer-la i és realment molt curiós veure. Quan vaig pel carrer m'agrada observar les finestres de les cases que hi ha llum. Imagino qui deu ser adintre. Potser si és un llum a prop de la finestra hi ha un escriptori i algú està allà, amb l'ordinador probablement, o estudiant alguns apunts de classe. Possiblement tindrà l'habitació plena de coses, amb fulls per damunt del llit i la motxilla al terra, a un costat de la taula. Si pel contrari, els llums venen del sostre imagino una sala d'estar on hi ha gent asseguda o recolzada al sofà, mirant la tele o jugant a la wii. 

Així mateix tinc l'afició d'observar les persones que em vaig trobant pel carrer. L'aparença física és com l' aparador d'una botiga; sempre exposen el millor que tenen per atraure a la gent a entrar i conéixer que hi ha dintre. L'aspecte físic també ens dóna pistes de com és una persona. Ens mostrem als demés tal i com volem que ens vegin. Tot i això penso que els gestos, la mirada o els somriures de la gent diuen molt més que fins i tot les paraules. A vegades, imagino que de cada persona surt una etiqueta flotant virtualment que només jo puc veure on està escrit alguna cosa característica d'ella com: "despistat" "responsable" "divorciat" "enamorat" o "trist".

Quan veig algú amb auriculars se'm passa pel cap una música determinada, segons el seu estat d'ànim, el seu aspecte, la seua actitud. M'agrada veure les finestres del metro i del bus des de fora, ja que adopten un aspecte molt graciós de fotogrames d'una peli quan passen ràpid. 

Però, quan estic molt saturada de feina, m'agrada caminar per un carrer de baixada i anar cada cop més ràpid fins arribar a un punt de volar imaginàriament. Mentrestant aniré escoltant una música amb un ritme accelerat i uns baixos potents, una veu estrident i amb un volum elevat, al mateix temps que miro els ulls de la gent que em ve per la vorera en sentit contrari de la marxa que jo porto. O sino, l'altra opció que m'encanta és anar amb bici per un carrer amb pendent descendent i notar el vent fred a la meua cara.

Allò que vull ser...

L'eficàcia, la qualitat, l'experiència, la imaginació, el diàleg, la prioritat, la persona, el tracte, la idea, l'art, la crítica, l'elegància, la puntualitat, l'amistat, la joventut, la creativitat, la funcionalitat, el rendiment, la cultura, el gust, la bellesa, el treball, la constància, la ideologia, la comprensió, la decisió, la conducta, l'optimisme, la saviesa, el talent, la discreció, la consciència, la inspiració, la rigorositat, l'atenció, la claretat, la simpatia, la quantitat, l'eficiència, la modernitat, la rapidesa, la meticulositat, la calidesa, l'amor.

39 coses que odio

1. Odio que la Nuria Coll no vinga a classe a les 8 del matí el primer dia després de vacances!!

2. Odio haver de travessar aquell tunel interminable del metro de Passeig de Gràcia

3. Odio la massa de gent agobiant que va a les rebaixes 

4. Odio la roba estampada de lleopard

5. Odio la roba interior estampada de lleopard rosa amb puntilles marrons

6. Odio la gent que compra 12 parells de calces per a que li'n regalen un

7. Odio que es trenque el abrefacil del tetrabick de llet

8. Odio l'olor a dolç dels croissants quan m'acabo d'aixecar pel matí

9. Odio les cues de 30 persones dels provadors en època de rebaixes

10. Odio no saber si una persona es home o dona

11. Odio els audis deportius de color rosa barbie

12. Odio la gent amb mal gust

13. Odio subratllar els llibres o apunts amb fosforescent 

14. Odio l'olor que desprenen uns mitjons suats i planxats

15. Odio el metro en hora punta

16. Odio que no lleven les llumetes de nadal quan ja s'han acabat les festes

17. Odio els típics Papa Noels que la gent penja del balcó 

18. Odio les tradicionals postals de nadal amb aquella musiqueta penetrant i desagradable

19. Odio que sonen les alarmes quan entro en una botiga de roba

20. Odio la gent lenta quan tinc molta presa

21. Odio la nit abans de l'entrega d'un projecte

22. Odio que em mulle el típic xorret d'aigua freda que cau del micròfon de la dutxa

23. Odio que no passe cap taxi lliure quan el necessite

24. Odio la típica vella que m'espenta per pujar davant meu al bus 

25. Odio fer plans a llarg termini

26. Odio el "futbolín"

27. Odio la paraula "xurri"

28. Odio perdre el bus davant de la meua cara

29. Odio la gent falsa, prepotent i mentirosa

30. Odio enamorar-me de la persona equivocada

31. Odio la musica tecno

32. Odio el conformisme

33. Odio la gent que es tatúa una hipoteca per comprar-se un equip de musica últim model

34. Odio l'alarma del mobil quan sona a les 7 del matí

35. Odio l'olor a sardina dels veïns quan ja he sopat 

36. Odio la teletienda de les 3 de la matinada

37. Odio la televisió basura

38. Odio no poder dir-li "estúpida" 

39. Odio perdre el temps

¿No me sientes?

No sientas temor, no te muevas y no hables. Nadie podrá vernos. Quédate quieto, sólo quiero mirarte. Tenemos toda la noche, y ahora quiero mirarte. Tu cuerpo para mi, tu piel, tus labios. Ciérra los ojos. Nadie podrá vernos. Estoy aquí, justo a tu lado. ¿No me sientes?

Al tocarte por primera vez te tocaré sólo con mis labios. Tu sentirás el calor pero aún no sabrás dónde. Tal vez sea sobre tus ojos. Yo presionaré mis labios sobre tus ojos y tu sentirás su calor. Abre los ojos ahora, mírame.

Esto no tiene final. ¿No lo sientes?

Estarás siempre volviendo atrás la cabeza y yo para siempre me limpiaré las lágrimas. Este momento debía pasar. El momento existe. Y este momento continuará... des de ahora y para siempre.

Un dissabte comú

Plou. Rellisquen les gotes pel vidre de la finestra. Un vent humit i fred recorre els carrers del poble. El fum de l'allar surt per les xemeneies de les cases on habita gent. Les meues mans estan fredes. M'agrada sentir caure les gotes a les meues galtes. Des de la finestra un espectacle de llums càlides dibuixa el paissatge. Un calfred recorre el meu cos...

Aquesta nit, com cada dissabte, em quedaré a casa fent alguna cosa. Possiblement no estaré fent un treball per entregar dilluns però és per no perdre la costum. La rutina és el meu major enemig. Les coses fetes per inèrcia generalment no són massa productives. La necessitat de cercar coses noves a la meua vida per a no tornar-la gris és inevitable...

M'agrada patir. És a la conclusió que he arribat, per no trobar-ne una de millor. Les coses fàcils no mereixen cap esforç i són aburrides. Quan he hagut d'escollir un camí, mai ha sigut el més fàcil -sense fer-ho a propòsit-. M'agraden els reptes en la vida per superar-me com a persona. Quan t'en adones que eres capaç de fer coses que mai hauries imaginat i no mors en el intent (léase de forma figurada), val la pena sentir-se orgullós d'un mateix. En un any he aconseguit el que mai hauria ni imaginat fins al moment... sentir-me orgullosa de com sóc i el que faig és per a mi un pas molt important.


Malgrat això, queda molt de camí per recórrer...

Com un iogurt caducat al fons de la nevera

Hi ha una frase que encara em resona al cap: "Tu eres una persona volguda". Serà això cert? Mai m'havia parat a reflexionar sobre aquest aspecte. Sempre havia pensat que les persones volgudes per tots eren les més populars i les que més amics tenien.

Per una altra banda, fa setmanes vaig reflexionar molt a partir d'un fet que em va marcar. Mai heu tingut la sensació de posseïr la extranya capacitat de ser invisibles? La teua pell miraculosament es torna tant transparent com un cristall acabat de rentar. La conseqüència d'aquest fet és que no eres vist per certs éssers humans que circulen al teu voltant. Tan de bò pogués fer això en altres circumstàncies de la vida, però aquest sorteig de l'invisible no és com els de la tradició popular nadalenca.

Desgraciadament, en el món en que vivim, això de tenir personalitat està "obsolet" (entiéndase por caducado, anticuado, viejo, pasado de moda). Però què és això de personalitat? "La personalitat és el conjunt de valors, qualitats, defectes, creences i experiències que distingeixen a una persona de les altres quant a la manera d'ésser, al marge de l'aspecte físic."

Alguns trets de la personalitat que ens distingeixen d'altres persones serien: la calidesa respecte els altres, la inteligència i capacitat d'aprenentatge, l'estabilitat emocional, la seriositat, el domini sobre els altres, el grau de seguiment de la norma, la timidesa, la sensibilitat, la confiança, la imaginació, l'extroversió, la seguretat, l'obertura al canvi, la tendència a la solitud, el perfeccionisme i el nerviosisme.

Especial... Ser especial és no seguir el canon que imposa la societat del moment? És tindre sensibilitat per coses que normalment ningú li dona cap importància? És posseïr aquell don de "donar" sense esperar res a canvi? No deixar-se manipular pel que fa la majoria? Ser ferm en la teua forma de ser sense canviar-la per agradar a algu o per ser acceptat en la societat? És, com deia el meu amic Plató, girar l'ànima cap al món de les Idees?


Bé, potser estic obsoleta per a la societat en què vivim. Però qui ha dit que les coses antiqüades no tenen el seu encant?

Vaig a concluir aquesta disertació casual amb un text que em va passar certa persona i crec que resumix perfectament el que intentava explicar anteriorment.


"La inmensa mayoria de las personas no piensan, y no desean pensar de forma diferente que el resto de sus semejantes; y estos creen sin duda que quieren y piensan autónomamente cuando en realidad solo se limitan a imitar de forma servil y pedestre los pensamientos y voluntad de otros, aportando modificaciones imperceptibles o nulas.
Este servilismo, esta rutina inagotable, fuente del lugar común, esta ausencia de rebelión en la voluntad y esta carencia de iniciativa en el pensamiento de los individuos, son las causas principales de la lentitud desoladorea del desarrollo histórico de la humanidad"

Mikhail Backunin