Va de menjar!

A les persones no ens agrada veure com mengen els altres. Així com tampoc ser observats mentre peguem mossos salvatges a un entrepà quan esmortzem.  I aquest acte de menjar no deixa de ser un acte animal, "engullir" i mastegar es la forma més primitiva possible per tal de satisfer la nostra gana. 

Hi ha dues maneres de menjar: la primera, quan realment es té gana, i la segon quan menjar es converteix en afició o costum.  

Tradicionalment "menjar" és un acte social i de conversació. Hi ha dues maneres de parlar mentre es menja: la primera, quan ja t'has tragat per complet el que estaves mastegant, o el segon, fer-ho a l'instant d'haver-te possat el mos a la boca. Encara que en les families més selectes, menjar és una espècie de ritual funerari, on l'unic soroll que s'escolta vindria a ser una "conversació de tenedors". Tanmateix, hi ha vegades que simplement obrir la boca i introduïr un petit canapé es converteix en una cosa tan exquisita que fa angunia només de pensar-ho.

Però el que més angunia dóna amb diferència, és veure la gent als llocs de fast-food. Aquelles hamburguesses greixoses, amb creïlles refregides i litre i mig de coca-cola...Aquelles amanides seques de fa 4 dies, aquelles pizzes amb la massa de 6 cm, o "croquetas de pollo" (con 2% de pollo)... Però per la cara de la gent, sembla el millor que han provat mai.

Per últim, si parlem del menjar com una mena d'espectacle gratuït, només cal veure algú menjant espaguettis amb salsa bolonyesa o una xica menjant-se un plàtan pel mig del carrer. Encara que si hi ha algo científicament impossible, és menjar-se un dürum sense acabar pringat fins al cap.

En resum, hi ha instints animals que no podem amagar, per això intentem camuflar-los de la millor manera possible. Malgrat això, no deixaràn de ser-ho.