Plou. Rellisquen les gotes pel vidre de la finestra. Un vent humit i fred recorre els carrers del poble. El fum de l'allar surt per les xemeneies de les cases on habita gent. Les meues mans estan fredes. M'agrada sentir caure les gotes a les meues galtes. Des de la finestra un espectacle de llums càlides dibuixa el paissatge. Un calfred recorre el meu cos...
Aquesta nit, com cada dissabte, em quedaré a casa fent alguna cosa. Possiblement no estaré fent un treball per entregar dilluns però és per no perdre la costum. La rutina és el meu major enemig. Les coses fetes per inèrcia generalment no són massa productives. La necessitat de cercar coses noves a la meua vida per a no tornar-la gris és inevitable...
M'agrada patir. És a la conclusió que he arribat, per no trobar-ne una de millor. Les coses fàcils no mereixen cap esforç i són aburrides. Quan he hagut d'escollir un camí, mai ha sigut el més fàcil -sense fer-ho a propòsit-. M'agraden els reptes en la vida per superar-me com a persona. Quan t'en adones que eres capaç de fer coses que mai hauries imaginat i no mors en el intent (léase de forma figurada), val la pena sentir-se orgullós d'un mateix. En un any he aconseguit el que mai hauria ni imaginat fins al moment... sentir-me orgullosa de com sóc i el que faig és per a mi un pas molt important.
Malgrat això, queda molt de camí per recórrer...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada