Insufriblement insufrible

Crec que aquest no-dia es mereixia una entrada de blog important.

Ara fa exactament 49 h i mitja que porte desperta al món. No ha sigut una aposta ni un repte, sino unes circumstancies que han portat a aquest desenllaç fatídic. Un no-dia prou llarg i intensiu que m'ha deixat caos les poques neurones que me quedaven vives al acabar una setmana intensa d'examens i entregues de treballs. Dos nits continuades de café i galetes de xocolate que mai oblidaré. I una persona que ha sigut el major recolzament per poder portar a terme la difícil tasca de currar continuadament durant 2 dies seguits, per això... gràcies Alícia.

Quan creus que no pots més sempre queda una espenteta de forces que no tens per dir "Ja no queda res, l'ultim esforç". Aquest matí, 5 min abans de l'hora límit de l'entrega, taxi i 5 pisos corrent,... Sense desdejunar ni passar pel tocador. Amb cares de neu i ulls de flama. Amb punxades al cor i un forat a la panxa. Amb ganes de plorar de la rabia... entrega temuda de dibuix quasi superada amb èxit. Un glop d'aigua i examen d'Autocad. La ment en blanc i les llagrimes mullaven les galtes descontroladament. Impotència, ganes d'anarme'n a casa i agonia a les parets de l'estòmag. Explosió de nervis momentània... pensaments obscurs i llàgrimes en abundància...

Però realment la vida es molt més dura que tot això. Quan te'n adones que un dia estas bé i de repent pots estar més allà que ací,... ho veus tot des d'una altra perspectiva. La vida es un filet molt prim i fàcil de trencar. Les nostres metes haurien de ser posibles de realitzar en un dia. Tot allò que pots realitzar en el mateix dia en que t'ho proposes farà que disfrutes plenament de la teua vida, perque mai sabem si hi haurà un "després". Aquesta reflexió fa que em plantege un parell de coses a la meua vida. Disfrutar el moment com si aquell fos l'ultim ens proporcionaria una felicitat i plenitut  important. Mai us heu preguntat si tot allò que porteu entre mans és realment el que volieu fer? Si és allò el que et farà feliç? Si val la pena no disfrutar d'aquella cosa que et ve de gust al moment per fer allò que se suposa que has de fer?

Qui mana de les nostres accions? Qui ens marca una moral irreal que algú s'ha inventat alegrement? Nosaltres som responsables de les nostres alegries i les nostres desgràcies. Sols nosaltres ens fem la vida fàcil o difícil. Ens compliquem molt o poc. Li donem importància a coses que realment no les tenen... Per això i perque a vegades val la pena dir PROU, he decidit plantejar-me una serie de coses en la meua vida que han de canviar per "no morir en el intent".

Dies com avui em plantege... és açò el que em fa feliç??