Necessite a gent com tu tio! Gent que li agrade parlar de idees, concepte, briefing, intercanvi d'opinions. Aquell joc de dialèctica telefònica del qual amb l'intercanvi d'idees generàvem un concepte potent. Gent amb ment desperta i oberta a tot. Gent activa i amb ganes de pensar! Aquell seguit de tonteries que porten a trobar idees genials, les quals sense un intercanvi de paraules i pensaments exterioritzats no surten del inconscient a la part més externa del cervell. El que jo dèia et portava a pensar algo que jo no havia discurrit i a l'inrevés. Enriquint el nostre procés d'aprenentatge i percepció de la realitat de punts de vista diferents. Fins arribar al moment clau: moment màgic i bonic: Una idea de concepte
Trobo molt a faltar aixo de tu. No ho he trobat amb cap persona més i crec que és tant difícil tornar-ho a trobar que fa que la teua pèrdua siga irremplaçable...
diumenge, 7 de novembre del 2010
dijous, 14 d’octubre del 2010
BURIED
Amb 2 zoom-out s'ha carregat la peli. El primer zoom-out horitzontal ja m'ha fet mal a la vista... Descifrant-me explícitament que s'estava rodant una peli i que era una capsa falsa amb unes parets desmuntables. Pero el segon zoom-out cenital ja era per a ixir del cine corrent. La capsa tenia 5 metres d'alt, o siga... clarament tota l'angoixa d'estar clautrofòbic tancat en reduïts metres quadrats se'n va a pendre pel cul en 10 segons.
La banda sonora del principi i del final amb petits incisos en els zoom-out anteriors... totalment fora de context. Per al meu gust ho hagués fet totalment sense musica o en tot cas amb una mes apropiada. Crec que imaginar-me a mi en aquella situació m'ha fet pensar com reaccionaria. El protagonista no tenia un grau d'angoixa ni de pànic massa gran...i algú en aquella situació es tornaria mig boig i començaria a passar-li tota la vida per davant pocs segons abans de morir. No s'han explotat massa els plans curts o perspectives distorsionades com les que tindira algú gitat dins d'una caixa de fusta.
Per a ser un mòvil mig trencat i estar varies hores (en el temps de la peli) trucant per telèfon i fent videos li dura bastant la bateria... cosa sospitosa. I que curiós que tingués cobertura la majoria del temps a 3 metres baix terra.
La fotografia macro de la seua cara està ben aconseguida. Els diferents tipus i colors de llums provinents dels diferents elements lumínics que tenia allà donaven molt de joc i realisme a l'escena, masacrada com ja he dit abans pels dos -totalment inadequats- zoom-out.
Tal vegada ha faltat una estona d'anàlisi per part del protagonista per trobar alguna pista en la capsa de fusta... Ja que tenia un llapis podia haver escrit missatges a les parets de la capsa, mai se sap si en un temps serviria de testimoni o d'ajuda per a algo... Grava un video en el movil com a testament pero no es pot confiar en la tecnologia, més val fer les coses artesanalment per si la informatica falla ¬¬'
El director volia gravar una peli on només surtira l'interior de la capsa i el protagonista... i presuposo que amb això volia aconseguir que ens possessim en aquella situació els espectadors i experimentar clautrofòbia, angoixa, pànic i ansietat. Pero com ja he dit i repeteixo per tercer cop, nen,... amb aquestos zoom-out s'ha anat a la merda la teua genial idea. El que em fa pensar... potser no hagués estat mala idea mostrar una secció de la terra que hi havia a sobre de la capsa per sentir més angoixa de saber que no surtirà mai d'allà dins, de ser un public conscient de la situació real on es troba (en lloc de fer un zoom d'unes parets de 5 metres d'alt que no son les de la puta capsa clautrofòbica on no es pot ni moure!!!!)
Una altra opció hagués estat fer tota la peli a dintre de la capsa però al final fer flashos molt ràpids i successius de la seua vida abans d'arribar a aquella situació, dels moments feliços amb la seva dona i fill, com aferrant-se a la por de la obscuritat total, del silenci absolut per a tota l'eternitat. Quan algú pensa que va a morir en 2 segons se li passa tota la vida per la ment i crec que ha faltat aquesta part al final de la peli. Aixi i tot, l'ultima trucada es brutal... m'ha emocionat molt.
Hi han escenes que semblen surrealistes de tant reals que són. Estar en una veritable emergència, en una situació de vida o mort i que s'interposen protocols, trucades en espera, negocis, assumptes estatals i tapaderes asqueroses és penós. Que en 5minuts un video on surt la cara d'un tio secuestrat i a punt de morir en una capsa enterrada en Irak tingui 50.000 visites al youtube... fa que pensar no? Quin valor té la imatge? Quin valor tenen les persones? Negoci? Els milers de civils que han mort, moren i moriràn... Gent innocent que han tingut la mala sort d'estar en el lloc equivocat, sang innocent que mai més veurà la llum del sol.
Hi han moltes coses a analitzar d'aquesta peli, la trobe molt interessant però amb molts fallos imperdonables des del meu punt de vista. Crec que el director no s'ha posat a experimentar una situació real posant-se en una capsa a 3 metres baix terra durant 4 hores i amb un movil i un encenedor, la peli hagués estat molt més realista però si no ho han fet és perque ningú ha tingut els ous de posar-se en aquella situació ja que li quedarien danys psicològics importants de per vida. Possar-se en la pell d'una persona secuestrada en pocs metres quadrats que sap que té moltes papeletes per morir no és fàcil, però ja que té el valor de reproduïr la situació almenys una mica més de realisme. Es centra massa en el movil, potser haguera estat bé que s'acabara la bateria en algun moment o que al protagonista se li dormira una cama o un braç per estar rígid en una mateixa postura (com segurament passaria en la realitat). Tothom en una situació extrema prova tot el necessari per a intentar salvar-se, inclus un ateu podria possar-se a pregar a Deu que l'ampare!
En resum... podria estar parlant moltes hores sobre la peli, tot i que només surt un tio i una capsa durant 90minuts. Podria concluir en que ha estat molt arriesgada la idea però han fallat tantes coses que s'ha quedat a mig camí de tot el joc que podria haver-li donat.
PD:Sé que hi han moltes faltes d'ortografia però no em possaré a repassar-ho tot ja que és molt tard i estic cansada. Perdoneu les molèsties.
La banda sonora del principi i del final amb petits incisos en els zoom-out anteriors... totalment fora de context. Per al meu gust ho hagués fet totalment sense musica o en tot cas amb una mes apropiada. Crec que imaginar-me a mi en aquella situació m'ha fet pensar com reaccionaria. El protagonista no tenia un grau d'angoixa ni de pànic massa gran...i algú en aquella situació es tornaria mig boig i començaria a passar-li tota la vida per davant pocs segons abans de morir. No s'han explotat massa els plans curts o perspectives distorsionades com les que tindira algú gitat dins d'una caixa de fusta.
Per a ser un mòvil mig trencat i estar varies hores (en el temps de la peli) trucant per telèfon i fent videos li dura bastant la bateria... cosa sospitosa. I que curiós que tingués cobertura la majoria del temps a 3 metres baix terra.
La fotografia macro de la seua cara està ben aconseguida. Els diferents tipus i colors de llums provinents dels diferents elements lumínics que tenia allà donaven molt de joc i realisme a l'escena, masacrada com ja he dit abans pels dos -totalment inadequats- zoom-out.
Tal vegada ha faltat una estona d'anàlisi per part del protagonista per trobar alguna pista en la capsa de fusta... Ja que tenia un llapis podia haver escrit missatges a les parets de la capsa, mai se sap si en un temps serviria de testimoni o d'ajuda per a algo... Grava un video en el movil com a testament pero no es pot confiar en la tecnologia, més val fer les coses artesanalment per si la informatica falla ¬¬'
El director volia gravar una peli on només surtira l'interior de la capsa i el protagonista... i presuposo que amb això volia aconseguir que ens possessim en aquella situació els espectadors i experimentar clautrofòbia, angoixa, pànic i ansietat. Pero com ja he dit i repeteixo per tercer cop, nen,... amb aquestos zoom-out s'ha anat a la merda la teua genial idea. El que em fa pensar... potser no hagués estat mala idea mostrar una secció de la terra que hi havia a sobre de la capsa per sentir més angoixa de saber que no surtirà mai d'allà dins, de ser un public conscient de la situació real on es troba (en lloc de fer un zoom d'unes parets de 5 metres d'alt que no son les de la puta capsa clautrofòbica on no es pot ni moure!!!!)
Una altra opció hagués estat fer tota la peli a dintre de la capsa però al final fer flashos molt ràpids i successius de la seua vida abans d'arribar a aquella situació, dels moments feliços amb la seva dona i fill, com aferrant-se a la por de la obscuritat total, del silenci absolut per a tota l'eternitat. Quan algú pensa que va a morir en 2 segons se li passa tota la vida per la ment i crec que ha faltat aquesta part al final de la peli. Aixi i tot, l'ultima trucada es brutal... m'ha emocionat molt.
Hi han escenes que semblen surrealistes de tant reals que són. Estar en una veritable emergència, en una situació de vida o mort i que s'interposen protocols, trucades en espera, negocis, assumptes estatals i tapaderes asqueroses és penós. Que en 5minuts un video on surt la cara d'un tio secuestrat i a punt de morir en una capsa enterrada en Irak tingui 50.000 visites al youtube... fa que pensar no? Quin valor té la imatge? Quin valor tenen les persones? Negoci? Els milers de civils que han mort, moren i moriràn... Gent innocent que han tingut la mala sort d'estar en el lloc equivocat, sang innocent que mai més veurà la llum del sol.
Hi han moltes coses a analitzar d'aquesta peli, la trobe molt interessant però amb molts fallos imperdonables des del meu punt de vista. Crec que el director no s'ha posat a experimentar una situació real posant-se en una capsa a 3 metres baix terra durant 4 hores i amb un movil i un encenedor, la peli hagués estat molt més realista però si no ho han fet és perque ningú ha tingut els ous de posar-se en aquella situació ja que li quedarien danys psicològics importants de per vida. Possar-se en la pell d'una persona secuestrada en pocs metres quadrats que sap que té moltes papeletes per morir no és fàcil, però ja que té el valor de reproduïr la situació almenys una mica més de realisme. Es centra massa en el movil, potser haguera estat bé que s'acabara la bateria en algun moment o que al protagonista se li dormira una cama o un braç per estar rígid en una mateixa postura (com segurament passaria en la realitat). Tothom en una situació extrema prova tot el necessari per a intentar salvar-se, inclus un ateu podria possar-se a pregar a Deu que l'ampare!
En resum... podria estar parlant moltes hores sobre la peli, tot i que només surt un tio i una capsa durant 90minuts. Podria concluir en que ha estat molt arriesgada la idea però han fallat tantes coses que s'ha quedat a mig camí de tot el joc que podria haver-li donat.
PD:Sé que hi han moltes faltes d'ortografia però no em possaré a repassar-ho tot ja que és molt tard i estic cansada. Perdoneu les molèsties.
dimecres, 21 de juliol del 2010
La ciutat
Es veuen núvols blancs a la nit de Barcelona! Sembla que el cel contaminat s'ha esfumat aquesta nit i ens deixa gaudir d'una vista bonica. Des del balcó de la meva habitació miro a l'horitzó... fa fresqueta. Es senten els tambors del centre cívic del Tradicionàrius i els parlars de veïns d'un costat i de l'altre. Els sorolls de la ciutat es fan quotidianis quan no penso en ells, però si busco un moment de silenci es fan estridents i molestos.
Algú xiula a la plaça d'Anna Frank, mentre que el veí de la casa del costat parla amb el veí del pis de baix un assumpte de política. Al pis de dalt algú ha creuat el menjador descalç i corrent. I les portes de la galeria es belluguen pel vent.
La meva companya de pis acaba d'entrar a casa. Ha tancat la porta delicadament i ha entrat al bany. Ha obert l'aixeta i s'ha rentat les dents. Li ha sonat el mòvil i ara està parlant per telèfon. Lluny, el soroll d'algo indefinit em crida l'atenció. Sembla música d'algun lloc, potser d'un cotxe o la tele d'algu. Ara canten. Passen 2 o 3 cotxes seguits. Parlen més veïns. Sembla que hi ha una festa a prop.
Els sorolls de la ciutat s'entremesclen i es distorsionen. La ciutat està desperta, la ciutat està activa. La ciutat és una maquineta escurabutxaques. La ciutat és anònima i rebel. Una banda sonora permanent que mai s'acaba, ja que si s'acabara no seria ciutat.
Algú xiula a la plaça d'Anna Frank, mentre que el veí de la casa del costat parla amb el veí del pis de baix un assumpte de política. Al pis de dalt algú ha creuat el menjador descalç i corrent. I les portes de la galeria es belluguen pel vent.
La meva companya de pis acaba d'entrar a casa. Ha tancat la porta delicadament i ha entrat al bany. Ha obert l'aixeta i s'ha rentat les dents. Li ha sonat el mòvil i ara està parlant per telèfon. Lluny, el soroll d'algo indefinit em crida l'atenció. Sembla música d'algun lloc, potser d'un cotxe o la tele d'algu. Ara canten. Passen 2 o 3 cotxes seguits. Parlen més veïns. Sembla que hi ha una festa a prop.
Els sorolls de la ciutat s'entremesclen i es distorsionen. La ciutat està desperta, la ciutat està activa. La ciutat és una maquineta escurabutxaques. La ciutat és anònima i rebel. Una banda sonora permanent que mai s'acaba, ja que si s'acabara no seria ciutat.
divendres, 2 de juliol del 2010
CV: ejemplo de sinceridad y transparencia
Busco Trabajo: Profesión actual Contrabandista de Marihuana
Acabo de completar con éxito y sin incidentes una pena de 10 años de cárcel por introducir 75 toneladas de marihuana en los Estados Unidos. Ahora estoy buscando una forma algo más legal de ganarme mi pan y el de mi familia.
Experiencia en los negocios: propietario y director de una importante y próspera empresa de pesca , con una flota considerable, avión, isla y máquina de procesado. Simultáneamente también era propietario y director de una flota de camiones al oeste de los Estados Unidos. En esa época, también fui socio y miembro del comité ejecutivo de una aventura de contrabando, con unos beneficios anuales de 100 millones de dólares americanos.
Me declaré responsable de mis actos y fui sentenciado a una pena de 10 años de cárcel en los Estados Unidos, mientras otros se iban “de rositas” por su cooperación.
Habilidades: Soy experto en seguridad a cualquier nivel, poseo un gran abanico de habilidades informáticas, soy una persona abierta, educada, de fiar, limpia y sobria. En los últimos 10 años he hablado con muchos chicos y en las reuniones de padres en escuelas, sobre “ las consecuencias de elegir”. Por esta tarea recibí el reconocimiento del Cuerpo Real de Policia de Canadá (RCMP) por mi gran aportación al servicio de la comunidad. Soy un trotamundos y hablo ingles, francés y español.
Para referencias, contactar a mis amigos, familiares, al abogado del distrito en USA, etc.
Publicado en el periódico “Financial Post”. Toronto, 23 de febrero de 2001.
Acabo de completar con éxito y sin incidentes una pena de 10 años de cárcel por introducir 75 toneladas de marihuana en los Estados Unidos. Ahora estoy buscando una forma algo más legal de ganarme mi pan y el de mi familia.
Experiencia en los negocios: propietario y director de una importante y próspera empresa de pesca , con una flota considerable, avión, isla y máquina de procesado. Simultáneamente también era propietario y director de una flota de camiones al oeste de los Estados Unidos. En esa época, también fui socio y miembro del comité ejecutivo de una aventura de contrabando, con unos beneficios anuales de 100 millones de dólares americanos.
Me declaré responsable de mis actos y fui sentenciado a una pena de 10 años de cárcel en los Estados Unidos, mientras otros se iban “de rositas” por su cooperación.
Habilidades: Soy experto en seguridad a cualquier nivel, poseo un gran abanico de habilidades informáticas, soy una persona abierta, educada, de fiar, limpia y sobria. En los últimos 10 años he hablado con muchos chicos y en las reuniones de padres en escuelas, sobre “ las consecuencias de elegir”. Por esta tarea recibí el reconocimiento del Cuerpo Real de Policia de Canadá (RCMP) por mi gran aportación al servicio de la comunidad. Soy un trotamundos y hablo ingles, francés y español.
Para referencias, contactar a mis amigos, familiares, al abogado del distrito en USA, etc.
Publicado en el periódico “Financial Post”. Toronto, 23 de febrero de 2001.
divendres, 18 de juny del 2010
La vida és així
La resposta era evident abans d'exposar la tesis, però com que sóc una dona valenta... ho havia de dir com ho sentia. Des de que et conec, mai he dubtat de que la teua amistat és sincera i transparent. Amb el pas dels anys, mentre uns han anat allunyant-se i esfumant-se, tu sempre has estat ahi... No tinc cap dubte de que la meua estima cap a tu és de la mateixa intensitat que la teua cap a mi. No calen les paraules per saber això...
Si algun dia he dubtat que l'amistat pot existir, ara no tinc cap dubte. Perque no importen els anys o els kilòmetres que ens separen, l'estima no entén de temps ni d'espai, i tú m'ho has demostrat sempre. Sé que no esperaves aquelles paraules, però així i tot no s'ha fet incòmode, m'has fet sentir tant especial com si la teva resposta hagués sigut una altra. De fet, ni jo mateixa esperava una resposta, encara que no podia evitar somiar, en el fons, que tu senties el mateix.
Si algun dia he dubtat que l'amistat pot existir, ara no tinc cap dubte. Perque no importen els anys o els kilòmetres que ens separen, l'estima no entén de temps ni d'espai, i tú m'ho has demostrat sempre. Sé que no esperaves aquelles paraules, però així i tot no s'ha fet incòmode, m'has fet sentir tant especial com si la teva resposta hagués sigut una altra. De fet, ni jo mateixa esperava una resposta, encara que no podia evitar somiar, en el fons, que tu senties el mateix.
diumenge, 30 de maig del 2010
NADA nuevo
Me cuesta un poco mantener la calma. No son tiempos fáciles. Intento no ahogarme en mis problemas y decido tirar hacia algun lugar. La mayoría de las veces no tomo caminos demasiado acertados. Definiría este momento de mi vida como un punto muerto, despues de tanto recorrido logrado y metas conseguidas, mi motor se ha parado y no puedo arrancar. He perdido piezas por el camino y no se cómo ir a buscarlas. Siempre me propongo metáforas que ejemplifiquen mis ralladuras, tales como, la estructura de una casa que se está cayendo no se arregla pintando las paredes, solo esta bien en apariencia; iba caminando por un sendero tortuoso cuando agotada por los esfuerzos realizados por mantenerme en pie caí en un pozo del que no tengo manera de salir... o muchas otras expresiones absurdas.
En fin. NADA nuevo
En fin. NADA nuevo
divendres, 21 de maig del 2010
En busca de algo
Creo que deberíamos potenciar 3 sentidos poco desarrollados en la sociedad de hoy en dia: el gusto, el olor y el tacto. Vivimos en un mundo totalmente audiovisual, donde todo lo bello y lo sublime nos entra por los ojos y los oidos. Las texturas, los olores, el gusto por los alimentos y sus múltiples fusiones puede llegar a darnos la clave que nos falta para ser más felices.
Cada uno de nosotros, diría Platón, "no es más que una mitad de ser humano, que ha sido separada de su todo como se divide una hoja en dos". Nos pasamos la vida buscando esa parte que nos fue arrebatada, esa media naranja que cierra el círculo y nos proporciona la felicidad eterna.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)