La ciutat

Es veuen núvols blancs a la nit de Barcelona! Sembla que el cel contaminat s'ha esfumat aquesta nit i ens deixa gaudir d'una vista bonica. Des del balcó de la meva habitació miro a l'horitzó... fa fresqueta. Es senten els tambors del centre cívic del Tradicionàrius i els parlars de veïns d'un costat i de l'altre. Els sorolls de la ciutat es fan quotidianis quan no penso en ells, però si busco un moment de silenci es fan estridents i molestos.

Algú xiula a la plaça d'Anna Frank, mentre que el veí de la casa del costat parla amb el veí del pis de baix un assumpte de política. Al pis de dalt algú ha creuat el menjador descalç i corrent. I les portes de la galeria es belluguen pel vent.

La meva companya de pis acaba d'entrar a casa. Ha tancat la porta delicadament i ha entrat al bany. Ha obert l'aixeta i s'ha rentat les dents. Li ha sonat el mòvil i ara està parlant per telèfon. Lluny, el soroll d'algo indefinit em crida l'atenció. Sembla música d'algun lloc, potser d'un cotxe o la tele d'algu. Ara canten. Passen 2 o 3 cotxes seguits. Parlen més veïns. Sembla que hi ha una festa a prop.

Els sorolls de la ciutat s'entremesclen i es distorsionen. La ciutat està desperta, la ciutat està activa. La ciutat és una maquineta escurabutxaques. La ciutat és anònima i rebel. Una banda sonora permanent que mai s'acaba, ja que si s'acabara no seria ciutat.