No facis del cos, la tomba de la teva ànima

I és que molts cops és difícil ser agraït amb aquells que realment s'ho mereixen. És complicat donar i rebre en la mateixa quantitat a aquelles persones que ho donen tot per tu sense esperar res a canvi. Però són precisament aquestes les que no esperen, ja que ho fan de tot cor i per estima. Hi han moments en les nostres vides que necessitem sentir aquell amor pur i vertader d'una mare al seu fill , aquell vincle que fa que la terra gire al voltant del Sol... O com la pell, que per pròpia naturalesa protegirà el fruit que conté a l'interior.

I em ve a la memòria una dita pitagòrica.. "No facis del cos, la tomba de la teva ànima" per què empresonar-nos de per vida pel sol fet d'haver-nos condemnat a viure en aquesta Terra envoltada d'aigua i d'èssers vius. Per què empresonar éssers que per naturalesa eren lliures i salvatges, dels que ara sols queden unes poques espècies en perill d'extinció.... La materialització d'una ànima molts cops reflexada al mirall del sofriment i oblidada per aquells que han gaudit de millor sort.

I és que no importa on estigues ni quants kilòmetres et separen de distància... Molt més enllà de les poderoses xarxes de comunicació està el cervell humà, l'ànima i l'esperit capaç d'enviar senyals a l'univers 3000 vegades més potents que tota la red mundial. Malgrat això... el tenim guardat amb una capsa de vidre tancada i vam fondre la clau. I és que... als éssers humans ens agrada muntar museus i exposar orgullosos les nostres perinences més valuoses.